mares explotades

Les dones tenim un problema molt gros i penso que hem de lluitar fermament per resoldre'l d'una vegada per totes perquè no té ni cap ni peus que visquem així. Estic cansada de sentir mares, dones, noies exhaustes per intentar conciliar la vida familiar i la vida laboral. Penso que totes les dones hauriem de tenir un període de cinc anys finançat perquè ens puguem reproduir i pujar les nostres cries. És impossible combinar les dos tasques. I si hi ha moltes dones que ho fan, sempre és amb la sensació de no arribar, d'haver pogut fer més en algun dels dos àmbits, de tenir el cap amb un altre lloc, etc. 

No en som conscients, però tenint fills estem fent un enorme servei a la societat, que necessita ser renovada, que està envellint, que no podria tirar endavant sense els nous éssers que nosaltres portem al món. I com se'ns agraeix? Fent-nos pencar com unes màquines, com si no estiguèssim aportant res, havent de treballar com abans de criar, com qualsevol home, com si no hagués passat res. Però si estem regenerant la societat! Però si estem fent vides! Deixeu-nos-les fer bé! Deixeu-nos educar la nova generació per evitar futurs conflictes! Ja n'hi ha prou d'ofegar-nos i exigir-nos més i més: així no podem pujar els infants a gust, no podem donar el millor de nosaltres com el nostre lloc de treball es mereix. Després anem al súper i comprem ous de gallinetes criades en llibertat perquè pensem que no es just les condicions en que fan pondre els ous a les gallines de granja. Però si es pitjor el que ens estan fent a nosaltres! Ens fan criar i ser ma d'obra a l'hora! ens fan abandonar la lactància molt abans del que recomana la Organització Mundial de la Salut.

Com era aquella dita? " Quien mucho abarca, poco aprieta". A mi que em perdonin però jo he nascut amb el defecte del perfeccionisme i no puc concebre haver de fer una xapuça amb la criança perquè me n'he de tornar a treballar. Tinc tres fills de 8 mesos a 4 anys, vull estar amb ells, portar-los a l'escola, acompanyar-los al pediatra, ser amb ells per dinar, anar-los a buscar al cole, preparar-los un àpat sa, eixugar-los els mocs, consolar-los quan cal, etc. No puc deixar tot això a mitges. No puc delegar en ningú més. Per sort tinc pares i sogra joves, que treballen i no es poden ni han d'encarregar-se dels meus fills, que he triat parir jo. Jo els he portat al món i jo els pujaré, si m'ho permeten. Avui em proposava una amiga una solució: agafar excedència i poder acabar la meva feina amb ells a casa. Molt bé és un bon pla. Però de què viurem? Amb l'excedència no es cobra! I m'ha dit "millor ser pobre i poder criar els teus fills que tenir pasta i quedar-te amb les ganes". És veritat però com a perfeccionista i exigent que sóc sé que les dones ens mereixem molt més. Si la societat s'ha de beneficiar dels nostres fills, que ens financin aquest període. Tots els països desenvolupats donen ajudes a les famílies i aquí? Aquí ens hem d'acontentar amb  el fet de criar-los a mitges o ser pobres.

Ser mare comporta fer d'infermera per oferir-los les cures bàsiques, fer de pedagoga per educar-los com cal, fer de cuinera per nodrir-los adientment,  fer de taxista per dur-los a l'escola i a passejar, fer d'osset de peluix per abraçar-los i donar-los tot l'afecte que necessiten, fer de professional de la llar per tenir la casa amb condicions, la roba neta i l'espai endreçat. Això ja comporta molts oficis amb guàrdies de 24 hores en un. A part he d'oferir els meus serveis a temps complet o parcial fora de casa? Em sap greu però per a mi resulta IM-POS- SI- BLE. No em perdonaria mai no haver-me donat al 100%  amb la meva descendència, no haver fet tot el que estava a les meves mans perquè tinguin la millor criança. Fins que la petita vagi a l'escola deixeu-me fer bé la meva feina! Després ja tindreu tota la meva passió i energia per al món laboral però ara la vull regalar al FUTUR. És tan estrany? Tan difícil d'entendre? 

Vull una solució!

Cuidar la casa vs seguir la nostra trajectòria personal

Últimament li estic agafant un gust increïble al fet de cuidar i mimar casa nostra, sobretot perquè els efectes són immediats: ordre, benestar, tranquil·litat, sensació de calidesa, equilibri  i serenitat. Una casa on hi ha infants ha de ser una casa cuidada fins l'últim detall: ha d'estar escalfada, neta, endreçada, amb menjar sa a la nevera i al rebost, amb un àpat nutritiu sempre a punt, amb roba neta disponible, etc.
Mai hagués pensat que tenir cura de la llar podria convertir-se en tota una dedicació personal: sempre hi ha alguna cosa per fer, una cosa sempre et porta a l'altra, la casa sempre et necessita. Aquesta és una dimensió totalment nova per a mi, que he estat filla única, m'he criat en un pis petit i la meva mare treballava. Cuidar de la casa es feia més aviat per supervivència que per plaer, que per dedicació en sí. I ara que he començat hi trobo un goig immens però no m'acaba d'omplir, podríem dir que sento que tinc aspiracions més profundes. Per una banda, tenir cura de la llar m'ajuda a projectar-me, a treure l'artista del meu interior i deixar-me anar creant espais agradables i confortables. Es podria dir que trobo el Déu de les coses petites en els actes quotidians i em realitza bastant. Però, per l'altra banda, les tasques de la llar m'absorbeixen de tal manera que, a vegades penso que no faria res més i això em fa sentir buida. Necessito sortir de casa i desenvolupar altres facetes de la meva persona humana com establir lligams amb la meva tribu, perseguir aventures, conèixer coses noves, caminar, estimar el paisatge, involucrar-me en projectes nous, etc.

De manera que em considero una persona purament dual: a estones la mare nodridora que sempre estaria fent coses pels seus i d'altres l'intrèpida descobridora de meravelles de l'univers. I cap de les dues condicions aconsegueix capturar-me i retenir-me per complet, sinó que salto d'una a altra, en un incessant viatge cap a l'única realitat comú: les profunditats del meu ésser més autèntic.

A vosaltres també us passa? Com concilieu la cura de la llar amb les vostres aspiracions més profundes?

Ser mare per a mi

En una anterior entrada parlava d'un poema sobre la maternitat. Diverses lectores me l'heu demanat així que aquí el teniu, el poema i la introducció que en fa l'escriptora que el cita:

Cada una de nosotras, madres, hemos de aprender también a ser madres de nosotras mismas, si no, de ninguna manera podremos ser buenas madres de nuestros hijos. La abnegación o sacrificio no es un ejercicio sano para la maternidad.
La siguiente meditación sobre la maternidad me la envió Nancy McBrine Sheenan

SER MADRE PARA MÍ

En una sociedad obsesionada por la mejor crianza de los hijos,
voy descubriendo la necesidad de engranar
lo que es mejor para mis hijos
con lo que es necesario para ser una madre bien equilibrada;
voy comprendiendo que ese dar incesante
se traduce en una entrega total,
y cuando una se entrega del todo a sí misma,
no es una madre sana ni es un yo sano.
Así pues, estoy a prendiendo a ser primero mujer y luego madre;
estoy aprendiendo a experimentar mis emociones,
sin quitar a mis hijos la dignidad de sentir las suyas también
(...)
Estoy aprendiendo que la mejor manera de enseñar a mis hijos
a vivir una vida plena no es sacrificando mi vida,
sino viviendo yo una vida plena;
quiero enseñar a mis hijos que tengo mucho por aprender,
porque estoy comprendiendo que soltarlos
es la mejor manera de retenerlos,

Dins el llibre Cuerpo de Mujer, Sabiduría de mujer, Dra Christiane Northup

Viure com si fos l'últim moment

La vida és efímera per definició. Cada moment que vivim és únic i irrepetible. La natura està en constant moviment, sempre dansant d'un cicle a un altre. No cal que ens diguin que tenim una malaltia mortal per assaborir cada instant i ser prou valentes per viure com ens dóna la gana. 

Des del moment que naixem sembla que tinguem un itinerari pre-fixat: certes coses que el món espera que fem. Tanmateix, és responsabilitat nostra sorprendre l'univers i donar al món una lliçó d'originalitat: vivint la vida a la nostra manera, segons les nostres pautes i necessitats en lloc de repetir històries i trajectòries d'altres persones. Nosaltres som una combinació única i totalment nova de gens, de manera que la nostra vida també ho hauria de ser: hem de premiar el món amb maneres totalment innovadores de fer! 

Molts es prenen massa seriosament allò que altres esperen d'ells, les idees preconcebudes del que se suposa que han de fer, i no tenen valor per viure la vida a la seva manera, per fer prevaldre la seva vertadera personalitat fins que els en passa alguna de grossa. Aleshores els agafen les presses  i amb el temps que els queden fan meravelles. I és que si tots visquèssim d'acord amb els dictats del nostre més autèntic ser, de meravelles en fariem cada dia, perquè la nostra autenticitat és meravellosa. L'originalitat és el valor més preuat que tenim. En canvi, sovint és allò que més amaguem. Quin contra-sentit! Ens esforcem per ser persones "normals" i així neguem l'univers dels nostres dons particulars. Una vegada vaig llegir una reflexió d'una escriptora Victoriana que em va deixar garratibada. Deia que si no fas allò pel que tens facilitat de fer, pot ser que ningú ho faci mai més , aleshores el món es veuria privat d'aquest regal. 

Així que he decidit deixar de ser normal i deixar de fer el que s'espera de mi per fer el que faria si em diguèssin que m'he de morir. Així, si un dia em morís de cop i no tingués temps de tornar enrere i començar a fer una vida de la que estar-ne orgullosa i no penedir-me'n, ja tindria la feina feta.

Començaré per paladejar cada instant com un regal exquisit, sabent que no tornarà mai. Quan hi penso, veig que ja he viscut tants últims moments a la meva vida... I gairebé sense ser-ne conscient! L'ultima vegada que vaig ser a la sala de parts, parint, tenint contraccions, suant, espitjant... això, aquest goig , ja no el podré viure més, l'ultima vegada que vaig donar el pit un bebè sense dents, l'última vegada que li vaig canviar un bolquer a l'Eloi, l'última vegada que vaig adormir el Roger a braços, l'ultima vegada que em van fer uns monitors, l'última vegada que vaig anar a fer una visita a la llevadora, l'última vegada que he tingut dos cors dins meu, etc. Cada instant que vivim pot ser l'última que fem alguna cosa, perquè sempre estem en evolució i no hi ha volta enrere. 

Així que val la pena fer-ho tot amb plena consciència, de manera el més especial possible, per no tenir remordiments de res. Fem ara el que sempre hem volgut fer. Ara és el moment de dir el que volem dir. Ara és el  moment de demostrar qui som realment. Ara és el moment d'ensenyar a tothom què som capaces de fer. Ara és el moment de fer sentir la nostra veu. Ara és el moment de provar allò que sempre havíem volgut provar. Quan si no? No hi haurà cap altra oportunitat. Aquesta vida no és un assaig d'una altra existència. Ara és l'únic moment real. Ara és quan em de treure tot el nostre potencial i fer el que ens agrada fer. No hi haurà cap altre moment més oportú. No vindrà un instant més idoni. El present és l'únic que tenim a l'abast per actuar. Si no ho fem, passarà de llarg i perdrem l'oportunitat. L'univers hi perdrà. Ara és l'únic espai de maniobra que tenim i jo m'he decidit a atrapar-lo. I no penso deixar passar cap moment de la meva vida sense viure intensament o, al menys, conscientment, agafant el toro per les banyes i protagonitzant l'aventura de la meva vida. Us asseguro que no em moure mai com un autòmat sense rumb, fent allò que no m'agrada fer, perquè quedin els anys que em quedin de vida no vull penedir-me de res. 

Tant si em queden 10, 20, 30, 40, 50 o 60 anys més vull viure'ls a la meva manera, traient de les mànigues totes les més habilitats i explotant al màxim tot el que la meva combinació genètica em possibilita. Us animeu?

Prendre consciència de les pròpies necessitats

L'altre dia llegia un poema sobre maternitat que deia que ser una mare entregada no fa cap bé a ningú, ni als fills ni a la mare. Insistia en que la mare ha de donar però no "donar-se". Donar de si mateixa als demés sense oblidar-se de nodrir-se a ella mateixa.  A vegades, amb el ritme vertiginós que adquireix el dia a dia penso que és impossible trobar temps per a fer res més que no sigui cuidar dels altres. Tanmateix, també és veritat que el temps no es busca sinó que es crea. Es tracta de fer una llista de prioritats i atrapar al vol qualsevol oportunitat que es presenti per dedicar-lo a aquelles coses que sentim que ens fan crèixer i ens ajuden a desenvolupar-nos perfectament.
En aquest sentit, jo he triat escriure, no sense dificultats perquè mentre ho faig penso que podria fer el dinar, passar lescombra, endreçar la cuina, ... però ho aparco i ja sé que ja hi haurà temps per tot això i que, en canvi, escriure em proporciona una sensació que no puc suplir amb res més: nombrar amb paraules els meus pensaments em dóna una sensació d'ordre, de claredat i em connecta amb el meu "jo" més autèntic. Sento que si no escric, navego sense rumb fix i corro el risc d'extraviar-me. Escriure m'ajuda a trobar una pauta vital, em recorda qui sóc, què vull, què m'agrada... Punts dels quals estic segura que tots hauriem de tenir presents per no passar per la vida com una gallina sense cap. No és aquesta la sensació que us fa la manera que tenen de viure moltes persones de la nostra societat? Correm, correm però tenim clar cap on. Penso que hem de viure de manera suficientment pausada com per recordar què volem, on anem, quines fites perseguim. Perquè si no, si que podrem dir que la vida ens haurà passat de llarg mentre estavem ocupats fent altres coses.
Uns trobem aquests moments de reflexió escrivint, d'altres pintant, passejant, fent ioga, ballant. Sigui, com sigui que us sentiu millor connectats amb el vostre jo més íntim, us animo a replantejar-vos qüestions vitals amb la ment en el seu punt de màxima obertura. Aquí us deixo unes quantes preguntetes que penso que tots ens hauriem de fer:

• quines són les prioritats en la meva vida?
• sóc feliç?
• què necessito per ser feliç?
• amb quines activitats gaudeixo?
• per quines coses a la meva vida estic agraït?
• com em veig d'aquí cinc anys?
• quins somnis m'agradaria realitzar?
• em satisfà la vida que visc?
• si em quedés un any de vida a què el dedicaria? (a vegades em pregunto perquè només està justificat fer el que realment volem si estem a punt de morir-nos )

Nova etapa

Ser mare de família nombrosa és molt cansat. Sobretot quan un nen té quatre anys, l'altre, tres i la petita set mesos. Sobretot quan tens la grip i els mocs no deixen d'empipar. Sobretot quan m'esperava una família idíl·lica sempre somrient i em topo amb una prole amb ganes de conflictes, d'experimentar els límits i de comprovar l'enginy amb que saps sortir de les diverses situacions que perversament et preparen. Sempre hi ha alguna cosa a fer. Però, mireu, ho faig a gust i no em penedeixo de res. Estic descobrint aquell plaer de mantenir-se sempre ocupada, en que la ment no té temps per divagar sinó que ha d'estar aferrada a la realitat per força: unes papilles, un botó per descordar, un trencaclosques per acabar, un retolador amenaçant: tot això em crida amb força: "Eh, Marina el present és l'únic que és a les teves mans".

Visc completament centrada en l'ara i aquí, no em sobren ni dos segons però em senta bé! Perquè m'he tret de sobre tot el superflu: les preocupacions per el món laboral, per si em cau el cel a sobre, per si em surt una refotuda arruga, i així fins l'infinit. A vegades penso que ser mare de família nombrosa és com un esport de risc: vius al límit, al màxim del teu potencial però ho fas intensament i tens la certesa que d'això va la vida, que l'estàs degustant amb tota la seva plenitud, sense tenir temps per imaginar com seria si, què voldries afegir a la teva llista de desitjos, sense lluitar per assumptes sense sentit. 

No estic vivint la vida amb el cervell i la imaginació, en un núvol com era tan típic de mi, sinó que la visc amb les mans, els ulls, els peus, els braços, el nas i les cames: la vida em crida, m'abraça, em sacseja i em porta pels seus camins  de senzillesa terrenal: bon viatge!