La vida és efímera per definició. Cada moment que vivim és únic i irrepetible. La natura està en constant moviment, sempre dansant d'un cicle a un altre. No cal que ens diguin que tenim una malaltia mortal per assaborir cada instant i ser prou valentes per viure com ens dóna la gana.
Des del moment que naixem sembla que tinguem un itinerari pre-fixat: certes coses que el món espera que fem. Tanmateix, és responsabilitat nostra sorprendre l'univers i donar al món una lliçó d'originalitat: vivint la vida a la nostra manera, segons les nostres pautes i necessitats en lloc de repetir històries i trajectòries d'altres persones. Nosaltres som una combinació única i totalment nova de gens, de manera que la nostra vida també ho hauria de ser: hem de premiar el món amb maneres totalment innovadores de fer!
Molts es prenen massa seriosament allò que altres esperen d'ells, les idees preconcebudes del que se suposa que han de fer, i no tenen valor per viure la vida a la seva manera, per fer prevaldre la seva vertadera personalitat fins que els en passa alguna de grossa. Aleshores els agafen les presses i amb el temps que els queden fan meravelles. I és que si tots visquèssim d'acord amb els dictats del nostre més autèntic ser, de meravelles en fariem cada dia, perquè la nostra autenticitat és meravellosa. L'originalitat és el valor més preuat que tenim. En canvi, sovint és allò que més amaguem. Quin contra-sentit! Ens esforcem per ser persones "normals" i així neguem l'univers dels nostres dons particulars. Una vegada vaig llegir una reflexió d'una escriptora Victoriana que em va deixar garratibada. Deia que si no fas allò pel que tens facilitat de fer, pot ser que ningú ho faci mai més , aleshores el món es veuria privat d'aquest regal.
Així que he decidit deixar de ser normal i deixar de fer el que s'espera de mi per fer el que faria si em diguèssin que m'he de morir. Així, si un dia em morís de cop i no tingués temps de tornar enrere i començar a fer una vida de la que estar-ne orgullosa i no penedir-me'n, ja tindria la feina feta.
Començaré per paladejar cada instant com un regal exquisit, sabent que no tornarà mai. Quan hi penso, veig que ja he viscut tants últims moments a la meva vida... I gairebé sense ser-ne conscient! L'ultima vegada que vaig ser a la sala de parts, parint, tenint contraccions, suant, espitjant... això, aquest goig , ja no el podré viure més, l'ultima vegada que vaig donar el pit un bebè sense dents, l'última vegada que li vaig canviar un bolquer a l'Eloi, l'última vegada que vaig adormir el Roger a braços, l'ultima vegada que em van fer uns monitors, l'última vegada que vaig anar a fer una visita a la llevadora, l'última vegada que he tingut dos cors dins meu, etc. Cada instant que vivim pot ser l'última que fem alguna cosa, perquè sempre estem en evolució i no hi ha volta enrere.
Així que val la pena fer-ho tot amb plena consciència, de manera el més especial possible, per no tenir remordiments de res. Fem ara el que sempre hem volgut fer. Ara és el moment de dir el que volem dir. Ara és el moment de demostrar qui som realment. Ara és el moment d'ensenyar a tothom què som capaces de fer. Ara és el moment de fer sentir la nostra veu. Ara és el moment de provar allò que sempre havíem volgut provar. Quan si no? No hi haurà cap altra oportunitat. Aquesta vida no és un assaig d'una altra existència. Ara és l'únic moment real. Ara és quan em de treure tot el nostre potencial i fer el que ens agrada fer. No hi haurà cap altre moment més oportú. No vindrà un instant més idoni. El present és l'únic que tenim a l'abast per actuar. Si no ho fem, passarà de llarg i perdrem l'oportunitat. L'univers hi perdrà. Ara és l'únic espai de maniobra que tenim i jo m'he decidit a atrapar-lo. I no penso deixar passar cap moment de la meva vida sense viure intensament o, al menys, conscientment, agafant el toro per les banyes i protagonitzant l'aventura de la meva vida. Us asseguro que no em moure mai com un autòmat sense rumb, fent allò que no m'agrada fer, perquè quedin els anys que em quedin de vida no vull penedir-me de res.
Tant si em queden 10, 20, 30, 40, 50 o 60 anys més vull viure'ls a la meva manera, traient de les mànigues totes les més habilitats i explotant al màxim tot el que la meva combinació genètica em possibilita. Us animeu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada