Els fills ens canvien

He pensat una "frase cèlebre" d'aquelles que surten contínuament al facebook, que graven a les tasses, samarretes i làmines o que em podria servir perfectament d'epitafi, perquè trobo que em defineix, a mi i a la meva visió de la criança:

" Cada fill és una caixa plena de sorpreses, capacitada per transformar-te i convertir-te en una persona més plena i més feliç"

Ara no m'extendré aquí en explicar la meva percepció del concepte "temps", això ja ho faré en una altra entrada o en un llibre sencer. Tanmateix, estic totalment d'acord amb les explicacions dels experts que el descriuen com a cíclic enlloc de lineal. Si és així, si el temps avança en un espiral de dins cap a fora, enlloc de fer-ho en línia recta, en la qual s'avança des d'un lloc concret cap a un lloc desconegut, és totalment comprensible que cada criatura que criem ens dóna la possibilitat de reviure i tornar a experimentar la nostra pròpia infància, el procés pel qual hem esdevingut les persones que som actualment. I aquest tornar a passar per totes les fases de desenvolupament però des de la versió dels nostres fills i amb tot el coneixement que hem anat acumulant, ens dóna la oportunitat de revisar els pilars de totes les creences que fonamenten la nostra personalitat, la definició que ens hem constituït de la realitat, els vincles afectius que hem creat amb el nostre entorn i amb les persones amb qui ens relacionem, la imatge que tenim de nosaltres mateixos i les possibilitats del nostre cos... En fi, els fills ens donen la oportunitat de tornar-nos a formar un concepte del món, de la vida, de l'univers i re-dirigir la nostra existència, si cal. 

A més, cada fill neix amb unes característiques particulars. La seva personalitat i manera de ser tan peculiar, aquesta combinació de gens única, irrepetible i completament singular, constitueix per a mi la caixa més gran i explosiva de sorpreses. La qual em permet i m'obliga a adaptar-m'hi, a modificar la meva manera de ser per acomodar-me a aquest nou membre de la família. I aquest ajustament, segons el meu punt de vista, produeix una nova i millor versió de mi mateixa, perquè incloc en la meva personalitat totes les característiques dels meus fills, que m'han  modelat, i m'han acabat donant forma. Una forma diferent de la que tenia abans de ser mare. 

D'aquesta manera, dic que el meu primer fill, el Roger, que va arribar al món fa tot just cinc anys, em va convertir en mare. Amb tot el que això comporta. Amb la transformació bestial de la meva escala de prioritats. Amb el desplaçament d'un extrem a l'altre del meu centre d'interessos. El meu món, la meva vida va passar de girar al voltant del meu melic a fer-ho al voltant del Roger. 

Aleshores va arribar l'Eloi, el nostre segon fill. Un nen que és una llaminadura. Un regal. una explosió d'alegria. I una explosió de moviment. De reptes. Així que l'Eloi em va transformar de mare a súper-mare. Tot el que feia ho vaig haver de començar a fer per duplicat. Vaig haver d'aprendre a ser a dos llocs a l'hora. A ser omnipresent. A atendre múltiples necessitats en el mateix precís instant. A llegir pensaments i endevinar que està maquinant un fill mentre canvies un bolquer a l'altre. Vaig esdevenir, en certs moments, la mama-aranya quan vaig començar a enfilar-me per les parets mentre a tots dos els agafaven les ganes de vomitar o anar de ventre en el precís moment que tot just ens trobaven a la porta del carrer per sortir, abrigats amb jaquetes, bufandes, guants i gorros.

També em va ensenyar la part positiva d'estar sempre ocupada: les preocupacions desapareixen per art de màgia, comences a viure el present, l'ara i aquí i a oblidar-te del passat i el futur. 

Vaig aprendre a delectar-me amb les petites coses de la vida: la meravella de poder-me dutxar, de llegir una pàgina del meu llibre preferit, de prendre un te al vespre, l'olor dels sabons al meu armari de roba, l'abraçada d'una amiga que et ve a veure, la mirada de complicitat de la meva parella o el riure al matí mentre fem una guerra de coixins quan es desperten els nens.

En tercer lloc va arribar l'Ariadna, una filla molt, molt desitjada després d'un avortament. Ella em va fer prendre consciència de la meravella de la vida, del miracle que constitueix tot plegat. Tenir-la als braços va ser revelador i em va tornar a transformar com a persona. Em va fer adonar del poder que tenim les dones de crear vida, de crear uns éssers complets, igual que nosaltres. L'Ariadna em va sadollar, extasiar. Em va convertir en una deessa.No perquè en particular jo sigui una deessa, ja que tots ho som, sinó perquè em va fer conscient d'aquesta realitat en mi mateixa i en tots els éssers vius.  Així, la meva tercera filla em va fer canviar la meva manera de percebre la realitat i em va obrir els ulls a tota la màgia existent. En paraules d'Einstein " hi ha dos maneres de viure la vida, una com si res fos un miracle, i l'altre com si tot fos un miracle". 

De la mà de la menuda de la casa, vaig saltar d'un bàndol a l'altre!