Sortir de l'armari

Quan faig dormir els nens m'agafa per fer reflexions. Avui meditava sobre el fet que anunciar que ens volem dedicar a la nostra passió més autèntica és com el que els succeïa abans als homosexuals, haver de sortir de l'armari. De nosaltres, homes i dones s'espera que siguem mestres, bombers, caixeres del Mercadona, cuiners, enginyeres, metges, etc. Però no s'espera que ningú digui que vol aturar la cursa de mèrits per dedicar-se a explotar una passió artística: pintar, escriure, dansar, esculpir, fer fotografies, compondre música, etc. I tampoc s'espera que una dona digui que ho vol aturar tot per dedicar-se als seus fills durant una temporada. Sembla que el que no dóna DINER immediat no val. Però explotar les nostres habilitats més profundes o criar els nostres fills amb cura dóna fruit encara més abundant. Tanmateix, immersos en la societat de les preses sembla que no tinguem temps d'esperar. Tot i així, els cicles de la natura sempre ens demostren que val la pena esperar: tant com el temps que succeeix entre la sembra i la collita, els embarassos d'animals i humans, com la fertilitat de la terra quan la deixem reposar d'un any per l'altre. 

Què hagués passat si els grans artistes no haguessin tingut el valor de trencar amb tot i dedicar tota la seva energia i esforços a la seva obra? Robert Luis Stevenson, l'autor escocès de l'Illa del Tresor, era fill d'enginyer i va anar per titular-se del mateix. Tanmateix, un cop finalitzats els estudis, en comptes de seguir amb el que tocava, es va haver d'encarar amb els seus per dedicar-se a escriure. Va valdre la pena.

Les paraules de l'americana Sarah Ban Breathnach, em serveixen amb perfecció com a conclusió d'aquest tema. Al seu llibre titulat EL Camí de la Vida Simple diu que, com a éssers humans som únics. Cada persona és una expressió d'una mescla genètica amb multituds de variants. Per tant, el nostre talent és únic. I si no l'expressem i li donem una forma física en aquesta vida, un cop ens morim, ja no ho podrà fer mai més. Perquè mai més es donarà una repetició genètica idèntica a la nostra. Així, que el món, la humanitat haurà perdut allò que nosaltres hauriem pogut crear.
Què hagués passat si Dalí s'hagués de dedicat a fer de veterinari? I si Hitchcock hagués fet de muntador de peces de cotxe? I si Rodin hagués estat cuiner? I si Antoine de Saint Exupery hagués estat pianista? Del cert, tots hi haguéssim perdut.
No hi ha res de dolent en ser veterinari, muntador de peces de cotxe, cuiner o pianista però cadascú naix amb unes passions i crec que si renunciem a aquestes estem privant a la societat d'una meravella. Perquè les coses que fem amb passió esdevenen meravelles.

A mi, personalment, el meu interior m'espitja a cuidar de la meva descendència, a donar-los tot el caliu que la infància necessita. I la meva presència. També sento una necessitat vital irreprimible d'escriure i de compartir amb tots vosaltres el que experimento. De manera, que aquí em teniu, empenyent una miqueta la porta de l'armari.