Nova etapa

Ser mare de família nombrosa és molt cansat. Sobretot quan un nen té quatre anys, l'altre, tres i la petita set mesos. Sobretot quan tens la grip i els mocs no deixen d'empipar. Sobretot quan m'esperava una família idíl·lica sempre somrient i em topo amb una prole amb ganes de conflictes, d'experimentar els límits i de comprovar l'enginy amb que saps sortir de les diverses situacions que perversament et preparen. Sempre hi ha alguna cosa a fer. Però, mireu, ho faig a gust i no em penedeixo de res. Estic descobrint aquell plaer de mantenir-se sempre ocupada, en que la ment no té temps per divagar sinó que ha d'estar aferrada a la realitat per força: unes papilles, un botó per descordar, un trencaclosques per acabar, un retolador amenaçant: tot això em crida amb força: "Eh, Marina el present és l'únic que és a les teves mans".

Visc completament centrada en l'ara i aquí, no em sobren ni dos segons però em senta bé! Perquè m'he tret de sobre tot el superflu: les preocupacions per el món laboral, per si em cau el cel a sobre, per si em surt una refotuda arruga, i així fins l'infinit. A vegades penso que ser mare de família nombrosa és com un esport de risc: vius al límit, al màxim del teu potencial però ho fas intensament i tens la certesa que d'això va la vida, que l'estàs degustant amb tota la seva plenitud, sense tenir temps per imaginar com seria si, què voldries afegir a la teva llista de desitjos, sense lluitar per assumptes sense sentit. 

No estic vivint la vida amb el cervell i la imaginació, en un núvol com era tan típic de mi, sinó que la visc amb les mans, els ulls, els peus, els braços, el nas i les cames: la vida em crida, m'abraça, em sacseja i em porta pels seus camins  de senzillesa terrenal: bon viatge!