dimarts, 11 de març del 2014

Els fills ens canvien

He pensat una "frase cèlebre" d'aquelles que surten contínuament al facebook, que graven a les tasses, samarretes i làmines o que em podria servir perfectament d'epitafi, perquè trobo que em defineix, a mi i a la meva visió de la criança:

" Cada fill és una caixa plena de sorpreses, capacitada per transformar-te i convertir-te en una persona més plena i més feliç"

Ara no m'extendré aquí en explicar la meva percepció del concepte "temps", això ja ho faré en una altra entrada o en un llibre sencer. Tanmateix, estic totalment d'acord amb les explicacions dels experts que el descriuen com a cíclic enlloc de lineal. Si és així, si el temps avança en un espiral de dins cap a fora, enlloc de fer-ho en línia recta, en la qual s'avança des d'un lloc concret cap a un lloc desconegut, és totalment comprensible que cada criatura que criem ens dóna la possibilitat de reviure i tornar a experimentar la nostra pròpia infància, el procés pel qual hem esdevingut les persones que som actualment. I aquest tornar a passar per totes les fases de desenvolupament però des de la versió dels nostres fills i amb tot el coneixement que hem anat acumulant, ens dóna la oportunitat de revisar els pilars de totes les creences que fonamenten la nostra personalitat, la definició que ens hem constituït de la realitat, els vincles afectius que hem creat amb el nostre entorn i amb les persones amb qui ens relacionem, la imatge que tenim de nosaltres mateixos i les possibilitats del nostre cos... En fi, els fills ens donen la oportunitat de tornar-nos a formar un concepte del món, de la vida, de l'univers i re-dirigir la nostra existència, si cal. 

A més, cada fill neix amb unes característiques particulars. La seva personalitat i manera de ser tan peculiar, aquesta combinació de gens única, irrepetible i completament singular, constitueix per a mi la caixa més gran i explosiva de sorpreses. La qual em permet i m'obliga a adaptar-m'hi, a modificar la meva manera de ser per acomodar-me a aquest nou membre de la família. I aquest ajustament, segons el meu punt de vista, produeix una nova i millor versió de mi mateixa, perquè incloc en la meva personalitat totes les característiques dels meus fills, que m'han  modelat, i m'han acabat donant forma. Una forma diferent de la que tenia abans de ser mare. 

D'aquesta manera, dic que el meu primer fill, el Roger, que va arribar al món fa tot just cinc anys, em va convertir en mare. Amb tot el que això comporta. Amb la transformació bestial de la meva escala de prioritats. Amb el desplaçament d'un extrem a l'altre del meu centre d'interessos. El meu món, la meva vida va passar de girar al voltant del meu melic a fer-ho al voltant del Roger. 

Aleshores va arribar l'Eloi, el nostre segon fill. Un nen que és una llaminadura. Un regal. una explosió d'alegria. I una explosió de moviment. De reptes. Així que l'Eloi em va transformar de mare a súper-mare. Tot el que feia ho vaig haver de començar a fer per duplicat. Vaig haver d'aprendre a ser a dos llocs a l'hora. A ser omnipresent. A atendre múltiples necessitats en el mateix precís instant. A llegir pensaments i endevinar que està maquinant un fill mentre canvies un bolquer a l'altre. Vaig esdevenir, en certs moments, la mama-aranya quan vaig començar a enfilar-me per les parets mentre a tots dos els agafaven les ganes de vomitar o anar de ventre en el precís moment que tot just ens trobaven a la porta del carrer per sortir, abrigats amb jaquetes, bufandes, guants i gorros.
També em va ensenyar la part positiva d'estar sempre ocupada: les preocupacions desapareixen per art de màgia, comences a viure el present, l'ara i aquí i a oblidar-te del passat i el futur. 
Vaig aprendre a delectar-me amb les petites coses de la vida: la meravella de poder-me dutxar, de llegir una pàgina del meu llibre preferit, de prendre un te al vespre, l'olor dels sabons al meu armari de roba, l'abraçada d'una amiga que et ve a veure, la mirada de complicitat de la meva parella o el riure al matí mentre fem una guerra de coixins quan es desperten els nens.

En tercer lloc va arribar l'Ariadna, una filla molt, molt desitjada després d'un avortament. Ella em va fer prendre consciència de la meravella de la vida, del miracle que constitueix tot plegat. Tenir-la als braços va ser revelador i em va tornar a transformar com a persona. Em va fer adonar del poder que tenim les dones de crear vida, de crear uns éssers complets, igual que nosaltres. L'Ariadna em va sadollar, extasiar. Em va convertir en una deessa.No perquè en particular jo sigui una deessa, ja que tots ho som, sinó perquè em va fer conscient d'aquesta realitat en mi mateixa i en tots els éssers vius.  Així, la meva tercera filla em va fer canviar la meva manera de percebre la realitat i em va obrir els ulls a tota la màgia existent. En paraules d'Einstein " hi ha dos maneres de viure la vida, una com si res fos un miracle, i l'altre com si tot fos un miracle". 
De la mà de la menuda de la casa, vaig saltar d'un bàndol a l'altre!


diumenge, 9 de març del 2014

Sortir de l'armari

Quan faig dormir els nens m'agafa per fer reflexions. Avui meditava sobre el fet que anunciar que ens volem dedicar a la nostra passió més autèntica és com el que els succeïa abans als homosexuals, haver de sortir de l'armari. De nosaltres, homes i dones s'espera que siguem mestres, bombers, caixeres del Mercadona, cuiners, enginyeres, metges, etc. Però no s'espera que ningú digui que vol aturar la cursa de mèrits per dedicar-se a explotar una passió artística: pintar, escriure, dansar, esculpir, fer fotografies, compondre música, etc. I tampoc s'espera que una dona digui que ho vol aturar tot per dedicar-se als seus fills durant una temporada. Sembla que el que no dóna DINER immediat no val. Però explotar les nostres habilitats més profundes o criar els nostres fills amb cura dóna fruit encara més abundant. Tanmateix, immersos en la societat de les preses sembla que no tinguem temps d'esperar. Tot i així, els cicles de la natura sempre ens demostren que val la pena esperar: tant com el temps que succeeix entre la sembra i la collita, els embarassos d'animals i humans, com la fertilitat de la terra quan la deixem reposar d'un any per l'altre. 
Què hagués passat si els grans artistes no haguessin tingut el valor de trencar amb tot i dedicar tota la seva energia i esforços a la seva obra? Robert Luis Stevenson, l'autor escocès de l'Illa del Tresor, era fill d'enginyer i va anar per titular-se del mateix. Tanmateix, un cop finalitzats els estudis, en comptes de seguir amb el que tocava, es va haver d'encarar amb els seus per dedicar-se a escriure. Va valdre la pena.
Les paraules de l'americana Sarah Ban Breathnach, em serveixen amb perfecció com a conclusió d'aquest tema. Al seu llibre titulat EL Camí de la Vida Simple diu que, com a éssers humans som únics. Cada persona és una expressió d'una mescla genètica amb multituds de variants. Per tant, el nostre talent és únic. I si no l'expressem i li donem una forma física en aquesta vida, un cop ens morim, ja no ho podrà fer mai més. Perquè mai més es donarà una repetició genètica idèntica a la nostra. Així, que el món, la humanitat haurà perdut allò que nosaltres hauriem pogut crear.
Què hagués passat si Dalí s'hagués de dedicat a fer de veterinari? I si Hitchcock hagués fet de muntador de peces de cotxe? I si Rodin hagués estat cuiner? I si Antoine de Saint Exupery hagués estat pianista? Del cert, tots hi haguéssim perdut.
No hi ha res de dolent en ser veterinari, muntador de peces de cotxe, cuiner o pianista però cadascú naix amb unes passions i crec que si renunciem a aquestes estem privant a la societat d'una meravella. Perquè les coses que fem amb passió esdevenen meravelles.
A mi, personalment, el meu interior m'espitja a cuidar de la meva descendència, a donar-los tot el caliu que la infància necessita. I la meva presència. També sento una necessitat vital irreprimible d'escriure i de compartir amb tots vosaltres el que experimento. De manera, que aquí em teniu, empenyent una miqueta la porta de l'armari. 

dimecres, 5 de març del 2014

Entrada publicada al Periodico


Ser una bona mare

Últimament el meu fill gran no està passant per una bona època: el veig nerviós, inquiet amb un component d'ansietat que no m'agrada gens. Fa més d'una setmana que estic fent de detectiu per esbrinar que l'amoïna: és l'escola? No té prou bona relació amb els companys? Té enveja dels germans? Sent inestabilitat perquè als pares ens sent parlar d'un futur incert? Té terrors nocturns? Algú està exercint una mala influència en el meu menut? Us asseguro que no penso en res més dia i nit perquè vull poder ajudar-lo.
Ho he intentat de totes maneres: mitjançant la teràpia amb contes, fabricant un spray anti-monstres, portant-lo a jugar al parc, massatges als peus abans d'anar a dormir, posant Mozart Bethoven i Bach, donant-li flors de Bach, conversant amb ell... Ja no sé què més provar! 
Està nerviós i no hi puc fer res!
L'última conclusió a la que he arribat és que no puc interferir en les seves lluites interiors, no puc treure-li les castanyes del foc ni ficar el nas en tots els seus assumptes. L'únic que està a les meves mans és ser una bona mare i oferir-li un entorn còmode, agradable i segur. Fer-li una gran abraçada quan surt de l'escola, oferir-li un suculent berenar per recuperar forces, estar present per si necessita parlar amb mi. Però, sobretot, mostrant-me tranquil·la i confiada en les seves capacitats. Transmetent-li la meva pau interior i l'alegria de viure. Encomanant-li totes les estones que passa amb mi, la meva serenitat i passió per les petites coses. Fent-li saber que en el món tot està bé i que la tranquil·litat i la confiança en un mateix són els únics estils de vida capaços de fer-nos feliços. Penso que no hi ha res millor que educar els nostres fills en l'exemple. Així que deixaré de mostrar-me preocupada, ofuscada, inquieta i nerviosa i li oferiré un exemple clar i palpable de com es viu de bé quan ens proposem fer les paus amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn! 

diumenge, 2 de març del 2014

Les mares europees pensen com jo: he trobat una font de recolzament!

Recordeu l'últim article que vaig escriure "mares explotades" en el que denunciava la nostra situació insostenible? Doncs avui he descobert una enquesta a 11.000 mares europees el resum del qual coincideix amb tot el que jo em queixava en l'esmentat article. Però el més rellevant de tot és que l'enquesta prové de la web del Moviment Mundial de Mares (http://www.mouvement-mondial-des-meres.org/) que jo desconeixia fins el dia d'avui, la qual he descobert fullejant una revista antiga de la revsita Viure en Família (setembre - octubre 2011).
El Moviment Mundial de Mares (MMM) té seu a Nova York i va ser creada el 1947. El MMM té l'objectiu de fer veure a la societat i els responsables polítics el paper essencial de les mares per a la promoció de la pau i la seva contribució al progrés econòmic, social i cultural. La ideologia que forma els pilars bàsics d'aquesta associació es pot resumir en aquestes quatre sentències: (font :http://www.mouvement-mondial-des-meres.org/ficdoc/uk/120110_Mothers_Charter%20-.pdf)


  • Una mare és la font, l'origen de la història de la humanitat
  • Una mare és la influència més poderosa en la vida cultural, econòmica i social de la família i de la societat.
  • Una mare determina els valors morals i espirituals d'una nació sencera i tenen influència en l'ètica de la comunitat internacional
  • És una realitat que la dinàmica de la vocació d'una mare en el sí de la família és tan irreemplaçable com el rol de la família a la societat. 

MMM és una ONG internacional, apolítica, no confessional i té condició d'òrgan consultiu davant de l'ONU. MMM compta amb associacions a 40 països i representa més de 60 milions de mares. MMM té delegacions a Brussel·les, Nova York i Paris per fer que s'escolti la veu de les mares.

Algunes de les conclusions que es resumeixen en l'informe que he trobat i que podeu consultar aquí, les que m'han impactat per la seva relació amb el meu article són:


  1. Quan una dona esdevé mare experimenta un canvi profund i irreversible en la seva visió de les coses, les seves prioritats i les seves preferències. Vol poder parlar per sí mateixa o que els seus punts de vista siguin tinguts en consideració pels dirigents polítics. 
  2. Per a les mares, és vital el benestar dels fills i un 89% en certes etapes de la seva vida desitgen ser amb ells i ocupar-se'n personalment.
  3. Un 74% d eles mares també volen participar en el mercat de treball remunerat en determinats períodes. No obstant, la majoria demanen la possibilitat de conciliar la seva ocupació amb les necessitats de cada infant, segons la seva edat i nombre. A PARTIR DEL TERCER FILL, LA MAJORIA RECONSIDEREN L'ÚS DEL SEU TEMPS I OPTEN A FAVOR DE LA FAMÍLIA. EL SEU NIVELL DE SATISFACCIÓ AUGMENTA AMB AQUESTA TRIA.
  4. En les circumstàncies actuals és difícil criar i educar els fills si es té una ocupació a jornada completa.
  5. Les mares volen tenir l'opció d'escollir i per això necessiten que se'ls doni suport en la seva elecció. Volen:
      1. Per a la cura d ela família una prestació que els permeti la tria parental d'ocupar-se dels seus fills.
  6. TENINT EN COMPTE LA CAIGUDA DE LA NATALITAT I LES NECESSITATS DEMOGRÀFIQUES D'UNA SOCIETAT ENVELLIDA, CAL ESCOLTAR LES MARES TOT RESPECTANT I VALORANT EL PAPER QUE REALITZEN. 
  7. ... (llegiu-ho tot aquí és molt interessant!)

CONCLUSIÓ: Clarament, les mares volen que les famílies siguin considerades com a font i recurs per a la cohesió social. En educar els seus fills estan treballant per al futur de la societat.  

Què us sembla? Ja som moltes i arreu del món les que denunciem i exigim que es consideri la maternitat com una tasca prou important, indispensable i insubstituïble com perquè ens puguem dedicar plenament a fer-la amb total dedicació, si pensem que així s'escau, sense necessitat d'haver-la d'abandonar per fer de mà d'obra a una altra banda! Som l'origen, base i font de la societat, no és poc, oi? 


dimecres, 26 de febrer del 2014

mares explotades

Les dones tenim un problema molt gros i penso que hem de lluitar fermament per resoldre'l d'una vegada per totes perquè no té ni cap ni peus que visquem així. Estic cansada de sentir mares, dones, noies exhaustes per intentar conciliar la vida familiar i la vida laboral. Penso que totes les dones hauriem de tenir un període de cinc anys finançat perquè ens puguem reproduir i pujar les nostres cries. És impossible combinar les dos tasques. I si hi ha moltes dones que ho fan, sempre és amb la sensació de no arribar, d'haver pogut fer més en algun dels dos àmbits, de tenir el cap amb un altre lloc, etc. 
No en som conscients, però tenint fills estem fent un enorme servei a la societat, que necessita ser renovada, que està envellint, que no podria tirar endavant sense els nous éssers que nosaltres portem al món. I com se'ns agraeix? Fent-nos pencar com unes màquines, com si no estiguèssim aportant res, havent de treballar com abans de criar, com qualsevol home, com si no hagués passat res. Però si estem regenerant la societat! Però si estem fent vides! Deixeu-nos-les fer bé! Deixeu-nos educar la nova generació per evitar futurs conflictes! Ja n'hi ha prou d'ofegar-nos i exigir-nos més i més: així no podem pujar els infants a gust, no podem donar el millor de nosaltres com el nostre lloc de treball es mereix. Després anem al súper i comprem ous de gallinetes criades en llibertat perquè pensem que no es just les condicions en que fan pondre els ous a les gallines de granja. Però si es pitjor el que ens estan fent a nosaltres! Ens fan criar i ser ma d'obra a l'hora! ens fan abandonar la lactància molt abans del que recomana la Organització Mundial de la Salut.

Com era aquella dita? " Quien mucho abarca, poco aprieta". A mi que em perdonin però jo he nascut amb el defecte del perfeccionisme i no puc concebre haver de fer una xapuça amb la criança perquè me n'he de tornar a treballar. Tinc tres fills de 8 mesos a 4 anys, vull estar amb ells, portar-los a l'escola, acompanyar-los al pediatra, ser amb ells per dinar, anar-los a buscar al cole, preparar-los un àpat sa, eixugar-los els mocs, consolar-los quan cal, etc. No puc deixar tot això a mitges. No puc delegar en ningú més. Per sort tinc pares i sogra joves, que treballen i no es poden ni han d'encarregar-se dels meus fills, que he triat parir jo. Jo els he portat al món i jo els pujaré, si m'ho permeten. Avui em proposava una amiga una solució: agafar excedència i poder acabar la meva feina amb ells a casa. Molt bé és un bon pla. Però de què viurem? Amb l'excedència no es cobra! I m'ha dit "millor ser pobre i poder criar els teus fills que tenir pasta i quedar-te amb les ganes". És veritat però com a perfeccionista i exigent que sóc sé que les dones ens mereixem molt més. Si la societat s'ha de beneficiar dels nostres fills, que ens financin aquest període. Tots els països desenvolupats donen ajudes a les famílies i aquí? Aquí ens hem d'acontentar amb  el fet de criar-los a mitges o ser pobres.
Ser mare comporta fer d'infermera per oferir-los les cures bàsiques, fer de pedagoga per educar-los com cal, fer de cuinera per nodrir-los adientment,  fer de taxista per dur-los a l'escola i a passejar, fer d'osset de peluix per abraçar-los i donar-los tot l'afecte que necessiten, fer de professional de la llar per tenir la casa amb condicions, la roba neta i l'espai endreçat. Això ja comporta molts oficis amb guàrdies de 24 hores en un. A part he d'oferir els meus serveis a temps complet o parcial fora de casa? Em sap greu però per a mi resulta IM-POS- SI- BLE. No em perdonaria mai no haver-me donat al 100%  amb la meva descendència, no haver fet tot el que estava a les meves mans perquè tinguin la millor criança. Fins que la petita vagi a l'escola deixeu-me fer bé la meva feina! Després ja tindreu tota la meva passió i energia per al món laboral però ara la vull regalar al FUTUR. És tan estrany? Tan difícil d'entendre? 

Vull una solució!

dilluns, 24 de febrer del 2014

Cuidar la casa vs seguir la nostra trajectòria personal

Últimament li estic agafant un gust increïble al fet de cuidar i mimar casa nostra, sobretot perquè els efectes són immediats: ordre, benestar, tranquil·litat, sensació de calidesa, equilibri  i serenitat. Una casa on hi ha infants ha de ser una casa cuidada fins l'últim detall: ha d'estar escalfada, neta, endreçada, amb menjar sa a la nevera i al rebost, amb un àpat nutritiu sempre a punt, amb roba neta disponible, etc.
Mai hagués pensat que tenir cura de la llar podria convertir-se en tota una dedicació personal: sempre hi ha alguna cosa per fer, una cosa sempre et porta a l'altra, la casa sempre et necessita. Aquesta és una dimensió totalment nova per a mi, que he estat filla única, m'he criat en un pis petit i la meva mare treballava. Cuidar de la casa es feia més aviat per supervivència que per plaer, que per dedicació en sí. I ara que he començat hi trobo un goig immens però no m'acaba d'omplir, podríem dir que sento que tinc aspiracions més profundes. Per una banda, tenir cura de la llar m'ajuda a projectar-me, a treure l'artista del meu interior i deixar-me anar creant espais agradables i confortables. Es podria dir que trobo el Déu de les coses petites en els actes quotidians i em realitza bastant. Però, per l'altra banda, les tasques de la llar m'absorbeixen de tal manera que, a vegades penso que no faria res més i això em fa sentir buida. Necessito sortir de casa i desenvolupar altres facetes de la meva persona humana com establir lligams amb la meva tribu, perseguir aventures, conèixer coses noves, caminar, estimar el paisatge, involucrar-me en projectes nous, etc.

De manera que em considero una persona purament dual: a estones la mare nodridora que sempre estaria fent coses pels seus i d'altres l'intrèpida descobridora de meravelles de l'univers. I cap de les dues condicions aconsegueix capturar-me i retenir-me per complet, sinó que salto d'una a altra, en un incessant viatge cap a l'única realitat comú: les profunditats del meu ésser més autèntic.

A vosaltres també us passa? Com concilieu la cura de la llar amb les vostres aspiracions més profundes?