dimarts, 11 de març del 2014

Els fills ens canvien

He pensat una "frase cèlebre" d'aquelles que surten contínuament al facebook, que graven a les tasses, samarretes i làmines o que em podria servir perfectament d'epitafi, perquè trobo que em defineix, a mi i a la meva visió de la criança:

" Cada fill és una caixa plena de sorpreses, capacitada per transformar-te i convertir-te en una persona més plena i més feliç"

Ara no m'extendré aquí en explicar la meva percepció del concepte "temps", això ja ho faré en una altra entrada o en un llibre sencer. Tanmateix, estic totalment d'acord amb les explicacions dels experts que el descriuen com a cíclic enlloc de lineal. Si és així, si el temps avança en un espiral de dins cap a fora, enlloc de fer-ho en línia recta, en la qual s'avança des d'un lloc concret cap a un lloc desconegut, és totalment comprensible que cada criatura que criem ens dóna la possibilitat de reviure i tornar a experimentar la nostra pròpia infància, el procés pel qual hem esdevingut les persones que som actualment. I aquest tornar a passar per totes les fases de desenvolupament però des de la versió dels nostres fills i amb tot el coneixement que hem anat acumulant, ens dóna la oportunitat de revisar els pilars de totes les creences que fonamenten la nostra personalitat, la definició que ens hem constituït de la realitat, els vincles afectius que hem creat amb el nostre entorn i amb les persones amb qui ens relacionem, la imatge que tenim de nosaltres mateixos i les possibilitats del nostre cos... En fi, els fills ens donen la oportunitat de tornar-nos a formar un concepte del món, de la vida, de l'univers i re-dirigir la nostra existència, si cal. 

A més, cada fill neix amb unes característiques particulars. La seva personalitat i manera de ser tan peculiar, aquesta combinació de gens única, irrepetible i completament singular, constitueix per a mi la caixa més gran i explosiva de sorpreses. La qual em permet i m'obliga a adaptar-m'hi, a modificar la meva manera de ser per acomodar-me a aquest nou membre de la família. I aquest ajustament, segons el meu punt de vista, produeix una nova i millor versió de mi mateixa, perquè incloc en la meva personalitat totes les característiques dels meus fills, que m'han  modelat, i m'han acabat donant forma. Una forma diferent de la que tenia abans de ser mare. 

D'aquesta manera, dic que el meu primer fill, el Roger, que va arribar al món fa tot just cinc anys, em va convertir en mare. Amb tot el que això comporta. Amb la transformació bestial de la meva escala de prioritats. Amb el desplaçament d'un extrem a l'altre del meu centre d'interessos. El meu món, la meva vida va passar de girar al voltant del meu melic a fer-ho al voltant del Roger. 

Aleshores va arribar l'Eloi, el nostre segon fill. Un nen que és una llaminadura. Un regal. una explosió d'alegria. I una explosió de moviment. De reptes. Així que l'Eloi em va transformar de mare a súper-mare. Tot el que feia ho vaig haver de començar a fer per duplicat. Vaig haver d'aprendre a ser a dos llocs a l'hora. A ser omnipresent. A atendre múltiples necessitats en el mateix precís instant. A llegir pensaments i endevinar que està maquinant un fill mentre canvies un bolquer a l'altre. Vaig esdevenir, en certs moments, la mama-aranya quan vaig començar a enfilar-me per les parets mentre a tots dos els agafaven les ganes de vomitar o anar de ventre en el precís moment que tot just ens trobaven a la porta del carrer per sortir, abrigats amb jaquetes, bufandes, guants i gorros.
També em va ensenyar la part positiva d'estar sempre ocupada: les preocupacions desapareixen per art de màgia, comences a viure el present, l'ara i aquí i a oblidar-te del passat i el futur. 
Vaig aprendre a delectar-me amb les petites coses de la vida: la meravella de poder-me dutxar, de llegir una pàgina del meu llibre preferit, de prendre un te al vespre, l'olor dels sabons al meu armari de roba, l'abraçada d'una amiga que et ve a veure, la mirada de complicitat de la meva parella o el riure al matí mentre fem una guerra de coixins quan es desperten els nens.

En tercer lloc va arribar l'Ariadna, una filla molt, molt desitjada després d'un avortament. Ella em va fer prendre consciència de la meravella de la vida, del miracle que constitueix tot plegat. Tenir-la als braços va ser revelador i em va tornar a transformar com a persona. Em va fer adonar del poder que tenim les dones de crear vida, de crear uns éssers complets, igual que nosaltres. L'Ariadna em va sadollar, extasiar. Em va convertir en una deessa.No perquè en particular jo sigui una deessa, ja que tots ho som, sinó perquè em va fer conscient d'aquesta realitat en mi mateixa i en tots els éssers vius.  Així, la meva tercera filla em va fer canviar la meva manera de percebre la realitat i em va obrir els ulls a tota la màgia existent. En paraules d'Einstein " hi ha dos maneres de viure la vida, una com si res fos un miracle, i l'altre com si tot fos un miracle". 
De la mà de la menuda de la casa, vaig saltar d'un bàndol a l'altre!


diumenge, 9 de març del 2014

Sortir de l'armari

Quan faig dormir els nens m'agafa per fer reflexions. Avui meditava sobre el fet que anunciar que ens volem dedicar a la nostra passió més autèntica és com el que els succeïa abans als homosexuals, haver de sortir de l'armari. De nosaltres, homes i dones s'espera que siguem mestres, bombers, caixeres del Mercadona, cuiners, enginyeres, metges, etc. Però no s'espera que ningú digui que vol aturar la cursa de mèrits per dedicar-se a explotar una passió artística: pintar, escriure, dansar, esculpir, fer fotografies, compondre música, etc. I tampoc s'espera que una dona digui que ho vol aturar tot per dedicar-se als seus fills durant una temporada. Sembla que el que no dóna DINER immediat no val. Però explotar les nostres habilitats més profundes o criar els nostres fills amb cura dóna fruit encara més abundant. Tanmateix, immersos en la societat de les preses sembla que no tinguem temps d'esperar. Tot i així, els cicles de la natura sempre ens demostren que val la pena esperar: tant com el temps que succeeix entre la sembra i la collita, els embarassos d'animals i humans, com la fertilitat de la terra quan la deixem reposar d'un any per l'altre. 
Què hagués passat si els grans artistes no haguessin tingut el valor de trencar amb tot i dedicar tota la seva energia i esforços a la seva obra? Robert Luis Stevenson, l'autor escocès de l'Illa del Tresor, era fill d'enginyer i va anar per titular-se del mateix. Tanmateix, un cop finalitzats els estudis, en comptes de seguir amb el que tocava, es va haver d'encarar amb els seus per dedicar-se a escriure. Va valdre la pena.
Les paraules de l'americana Sarah Ban Breathnach, em serveixen amb perfecció com a conclusió d'aquest tema. Al seu llibre titulat EL Camí de la Vida Simple diu que, com a éssers humans som únics. Cada persona és una expressió d'una mescla genètica amb multituds de variants. Per tant, el nostre talent és únic. I si no l'expressem i li donem una forma física en aquesta vida, un cop ens morim, ja no ho podrà fer mai més. Perquè mai més es donarà una repetició genètica idèntica a la nostra. Així, que el món, la humanitat haurà perdut allò que nosaltres hauriem pogut crear.
Què hagués passat si Dalí s'hagués de dedicat a fer de veterinari? I si Hitchcock hagués fet de muntador de peces de cotxe? I si Rodin hagués estat cuiner? I si Antoine de Saint Exupery hagués estat pianista? Del cert, tots hi haguéssim perdut.
No hi ha res de dolent en ser veterinari, muntador de peces de cotxe, cuiner o pianista però cadascú naix amb unes passions i crec que si renunciem a aquestes estem privant a la societat d'una meravella. Perquè les coses que fem amb passió esdevenen meravelles.
A mi, personalment, el meu interior m'espitja a cuidar de la meva descendència, a donar-los tot el caliu que la infància necessita. I la meva presència. També sento una necessitat vital irreprimible d'escriure i de compartir amb tots vosaltres el que experimento. De manera, que aquí em teniu, empenyent una miqueta la porta de l'armari. 

dimecres, 5 de març del 2014

Entrada publicada al Periodico


Ser una bona mare

Últimament el meu fill gran no està passant per una bona època: el veig nerviós, inquiet amb un component d'ansietat que no m'agrada gens. Fa més d'una setmana que estic fent de detectiu per esbrinar que l'amoïna: és l'escola? No té prou bona relació amb els companys? Té enveja dels germans? Sent inestabilitat perquè als pares ens sent parlar d'un futur incert? Té terrors nocturns? Algú està exercint una mala influència en el meu menut? Us asseguro que no penso en res més dia i nit perquè vull poder ajudar-lo.
Ho he intentat de totes maneres: mitjançant la teràpia amb contes, fabricant un spray anti-monstres, portant-lo a jugar al parc, massatges als peus abans d'anar a dormir, posant Mozart Bethoven i Bach, donant-li flors de Bach, conversant amb ell... Ja no sé què més provar! 
Està nerviós i no hi puc fer res!
L'última conclusió a la que he arribat és que no puc interferir en les seves lluites interiors, no puc treure-li les castanyes del foc ni ficar el nas en tots els seus assumptes. L'únic que està a les meves mans és ser una bona mare i oferir-li un entorn còmode, agradable i segur. Fer-li una gran abraçada quan surt de l'escola, oferir-li un suculent berenar per recuperar forces, estar present per si necessita parlar amb mi. Però, sobretot, mostrant-me tranquil·la i confiada en les seves capacitats. Transmetent-li la meva pau interior i l'alegria de viure. Encomanant-li totes les estones que passa amb mi, la meva serenitat i passió per les petites coses. Fent-li saber que en el món tot està bé i que la tranquil·litat i la confiança en un mateix són els únics estils de vida capaços de fer-nos feliços. Penso que no hi ha res millor que educar els nostres fills en l'exemple. Així que deixaré de mostrar-me preocupada, ofuscada, inquieta i nerviosa i li oferiré un exemple clar i palpable de com es viu de bé quan ens proposem fer les paus amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn! 

diumenge, 2 de març del 2014

Les mares europees pensen com jo: he trobat una font de recolzament!

Recordeu l'últim article que vaig escriure "mares explotades" en el que denunciava la nostra situació insostenible? Doncs avui he descobert una enquesta a 11.000 mares europees el resum del qual coincideix amb tot el que jo em queixava en l'esmentat article. Però el més rellevant de tot és que l'enquesta prové de la web del Moviment Mundial de Mares (http://www.mouvement-mondial-des-meres.org/) que jo desconeixia fins el dia d'avui, la qual he descobert fullejant una revista antiga de la revsita Viure en Família (setembre - octubre 2011).
El Moviment Mundial de Mares (MMM) té seu a Nova York i va ser creada el 1947. El MMM té l'objectiu de fer veure a la societat i els responsables polítics el paper essencial de les mares per a la promoció de la pau i la seva contribució al progrés econòmic, social i cultural. La ideologia que forma els pilars bàsics d'aquesta associació es pot resumir en aquestes quatre sentències: (font :http://www.mouvement-mondial-des-meres.org/ficdoc/uk/120110_Mothers_Charter%20-.pdf)


  • Una mare és la font, l'origen de la història de la humanitat
  • Una mare és la influència més poderosa en la vida cultural, econòmica i social de la família i de la societat.
  • Una mare determina els valors morals i espirituals d'una nació sencera i tenen influència en l'ètica de la comunitat internacional
  • És una realitat que la dinàmica de la vocació d'una mare en el sí de la família és tan irreemplaçable com el rol de la família a la societat. 

MMM és una ONG internacional, apolítica, no confessional i té condició d'òrgan consultiu davant de l'ONU. MMM compta amb associacions a 40 països i representa més de 60 milions de mares. MMM té delegacions a Brussel·les, Nova York i Paris per fer que s'escolti la veu de les mares.

Algunes de les conclusions que es resumeixen en l'informe que he trobat i que podeu consultar aquí, les que m'han impactat per la seva relació amb el meu article són:


  1. Quan una dona esdevé mare experimenta un canvi profund i irreversible en la seva visió de les coses, les seves prioritats i les seves preferències. Vol poder parlar per sí mateixa o que els seus punts de vista siguin tinguts en consideració pels dirigents polítics. 
  2. Per a les mares, és vital el benestar dels fills i un 89% en certes etapes de la seva vida desitgen ser amb ells i ocupar-se'n personalment.
  3. Un 74% d eles mares també volen participar en el mercat de treball remunerat en determinats períodes. No obstant, la majoria demanen la possibilitat de conciliar la seva ocupació amb les necessitats de cada infant, segons la seva edat i nombre. A PARTIR DEL TERCER FILL, LA MAJORIA RECONSIDEREN L'ÚS DEL SEU TEMPS I OPTEN A FAVOR DE LA FAMÍLIA. EL SEU NIVELL DE SATISFACCIÓ AUGMENTA AMB AQUESTA TRIA.
  4. En les circumstàncies actuals és difícil criar i educar els fills si es té una ocupació a jornada completa.
  5. Les mares volen tenir l'opció d'escollir i per això necessiten que se'ls doni suport en la seva elecció. Volen:
      1. Per a la cura d ela família una prestació que els permeti la tria parental d'ocupar-se dels seus fills.
  6. TENINT EN COMPTE LA CAIGUDA DE LA NATALITAT I LES NECESSITATS DEMOGRÀFIQUES D'UNA SOCIETAT ENVELLIDA, CAL ESCOLTAR LES MARES TOT RESPECTANT I VALORANT EL PAPER QUE REALITZEN. 
  7. ... (llegiu-ho tot aquí és molt interessant!)

CONCLUSIÓ: Clarament, les mares volen que les famílies siguin considerades com a font i recurs per a la cohesió social. En educar els seus fills estan treballant per al futur de la societat.  

Què us sembla? Ja som moltes i arreu del món les que denunciem i exigim que es consideri la maternitat com una tasca prou important, indispensable i insubstituïble com perquè ens puguem dedicar plenament a fer-la amb total dedicació, si pensem que així s'escau, sense necessitat d'haver-la d'abandonar per fer de mà d'obra a una altra banda! Som l'origen, base i font de la societat, no és poc, oi? 


dimecres, 26 de febrer del 2014

mares explotades

Les dones tenim un problema molt gros i penso que hem de lluitar fermament per resoldre'l d'una vegada per totes perquè no té ni cap ni peus que visquem així. Estic cansada de sentir mares, dones, noies exhaustes per intentar conciliar la vida familiar i la vida laboral. Penso que totes les dones hauriem de tenir un període de cinc anys finançat perquè ens puguem reproduir i pujar les nostres cries. És impossible combinar les dos tasques. I si hi ha moltes dones que ho fan, sempre és amb la sensació de no arribar, d'haver pogut fer més en algun dels dos àmbits, de tenir el cap amb un altre lloc, etc. 
No en som conscients, però tenint fills estem fent un enorme servei a la societat, que necessita ser renovada, que està envellint, que no podria tirar endavant sense els nous éssers que nosaltres portem al món. I com se'ns agraeix? Fent-nos pencar com unes màquines, com si no estiguèssim aportant res, havent de treballar com abans de criar, com qualsevol home, com si no hagués passat res. Però si estem regenerant la societat! Però si estem fent vides! Deixeu-nos-les fer bé! Deixeu-nos educar la nova generació per evitar futurs conflictes! Ja n'hi ha prou d'ofegar-nos i exigir-nos més i més: així no podem pujar els infants a gust, no podem donar el millor de nosaltres com el nostre lloc de treball es mereix. Després anem al súper i comprem ous de gallinetes criades en llibertat perquè pensem que no es just les condicions en que fan pondre els ous a les gallines de granja. Però si es pitjor el que ens estan fent a nosaltres! Ens fan criar i ser ma d'obra a l'hora! ens fan abandonar la lactància molt abans del que recomana la Organització Mundial de la Salut.

Com era aquella dita? " Quien mucho abarca, poco aprieta". A mi que em perdonin però jo he nascut amb el defecte del perfeccionisme i no puc concebre haver de fer una xapuça amb la criança perquè me n'he de tornar a treballar. Tinc tres fills de 8 mesos a 4 anys, vull estar amb ells, portar-los a l'escola, acompanyar-los al pediatra, ser amb ells per dinar, anar-los a buscar al cole, preparar-los un àpat sa, eixugar-los els mocs, consolar-los quan cal, etc. No puc deixar tot això a mitges. No puc delegar en ningú més. Per sort tinc pares i sogra joves, que treballen i no es poden ni han d'encarregar-se dels meus fills, que he triat parir jo. Jo els he portat al món i jo els pujaré, si m'ho permeten. Avui em proposava una amiga una solució: agafar excedència i poder acabar la meva feina amb ells a casa. Molt bé és un bon pla. Però de què viurem? Amb l'excedència no es cobra! I m'ha dit "millor ser pobre i poder criar els teus fills que tenir pasta i quedar-te amb les ganes". És veritat però com a perfeccionista i exigent que sóc sé que les dones ens mereixem molt més. Si la societat s'ha de beneficiar dels nostres fills, que ens financin aquest període. Tots els països desenvolupats donen ajudes a les famílies i aquí? Aquí ens hem d'acontentar amb  el fet de criar-los a mitges o ser pobres.
Ser mare comporta fer d'infermera per oferir-los les cures bàsiques, fer de pedagoga per educar-los com cal, fer de cuinera per nodrir-los adientment,  fer de taxista per dur-los a l'escola i a passejar, fer d'osset de peluix per abraçar-los i donar-los tot l'afecte que necessiten, fer de professional de la llar per tenir la casa amb condicions, la roba neta i l'espai endreçat. Això ja comporta molts oficis amb guàrdies de 24 hores en un. A part he d'oferir els meus serveis a temps complet o parcial fora de casa? Em sap greu però per a mi resulta IM-POS- SI- BLE. No em perdonaria mai no haver-me donat al 100%  amb la meva descendència, no haver fet tot el que estava a les meves mans perquè tinguin la millor criança. Fins que la petita vagi a l'escola deixeu-me fer bé la meva feina! Després ja tindreu tota la meva passió i energia per al món laboral però ara la vull regalar al FUTUR. És tan estrany? Tan difícil d'entendre? 

Vull una solució!

dilluns, 24 de febrer del 2014

Cuidar la casa vs seguir la nostra trajectòria personal

Últimament li estic agafant un gust increïble al fet de cuidar i mimar casa nostra, sobretot perquè els efectes són immediats: ordre, benestar, tranquil·litat, sensació de calidesa, equilibri  i serenitat. Una casa on hi ha infants ha de ser una casa cuidada fins l'últim detall: ha d'estar escalfada, neta, endreçada, amb menjar sa a la nevera i al rebost, amb un àpat nutritiu sempre a punt, amb roba neta disponible, etc.
Mai hagués pensat que tenir cura de la llar podria convertir-se en tota una dedicació personal: sempre hi ha alguna cosa per fer, una cosa sempre et porta a l'altra, la casa sempre et necessita. Aquesta és una dimensió totalment nova per a mi, que he estat filla única, m'he criat en un pis petit i la meva mare treballava. Cuidar de la casa es feia més aviat per supervivència que per plaer, que per dedicació en sí. I ara que he començat hi trobo un goig immens però no m'acaba d'omplir, podríem dir que sento que tinc aspiracions més profundes. Per una banda, tenir cura de la llar m'ajuda a projectar-me, a treure l'artista del meu interior i deixar-me anar creant espais agradables i confortables. Es podria dir que trobo el Déu de les coses petites en els actes quotidians i em realitza bastant. Però, per l'altra banda, les tasques de la llar m'absorbeixen de tal manera que, a vegades penso que no faria res més i això em fa sentir buida. Necessito sortir de casa i desenvolupar altres facetes de la meva persona humana com establir lligams amb la meva tribu, perseguir aventures, conèixer coses noves, caminar, estimar el paisatge, involucrar-me en projectes nous, etc.

De manera que em considero una persona purament dual: a estones la mare nodridora que sempre estaria fent coses pels seus i d'altres l'intrèpida descobridora de meravelles de l'univers. I cap de les dues condicions aconsegueix capturar-me i retenir-me per complet, sinó que salto d'una a altra, en un incessant viatge cap a l'única realitat comú: les profunditats del meu ésser més autèntic.

A vosaltres també us passa? Com concilieu la cura de la llar amb les vostres aspiracions més profundes?

diumenge, 23 de febrer del 2014

Ser mare per a mi

En una anterior entrada parlava d'un poema sobre la maternitat. Diverses lectores me l'heu demanat així que aquí el teniu, el poema i la introducció que en fa l'escriptora que el cita:

Cada una de nosotras, madres, hemos de aprender también a ser madres de nosotras mismas, si no, de ninguna manera podremos ser buenas madres de nuestros hijos. La abnegación o sacrificio no es un ejercicio sano para la maternidad.
La siguiente meditación sobre la maternidad me la envió Nancy McBrine Sheenan

SER MADRE PARA MÍ

En una sociedad obsesionada por la mejor crianza de los hijos,
voy descubriendo la necesidad de engranar
lo que es mejor para mis hijos
con lo que es necesario para ser una madre bien equilibrada;
voy comprendiendo que ese dar incesante
se traduce en una entrega total,
y cuando una se entrega del todo a sí misma,
no es una madre sana ni es un yo sano.
Así pues, estoy a prendiendo a ser primero mujer y luego madre;
estoy aprendiendo a experimentar mis emociones,
sin quitar a mis hijos la dignidad de sentir las suyas también
(...)
Estoy aprendiendo que la mejor manera de enseñar a mis hijos
a vivir una vida plena no es sacrificando mi vida,
sino viviendo yo una vida plena;
quiero enseñar a mis hijos que tengo mucho por aprender,
porque estoy comprendiendo que soltarlos
es la mejor manera de retenerlos,

Dins el llibre Cuerpo de Mujer, Sabiduría de mujer, Dra Christiane Northup

dissabte, 22 de febrer del 2014

Viure com si fos l'últim moment

La vida és efímera per definició. Cada moment que vivim és únic i irrepetible. La natura està en constant moviment, sempre dansant d'un cicle a un altre. No cal que ens diguin que tenim una malaltia mortal per assaborir cada instant i ser prou valentes per viure com ens dóna la gana. 

Des del moment que naixem sembla que tinguem un itinerari pre-fixat: certes coses que el món espera que fem. Tanmateix, és responsabilitat nostra sorprendre l'univers i donar al món una lliçó d'originalitat: vivint la vida a la nostra manera, segons les nostres pautes i necessitats en lloc de repetir històries i trajectòries d'altres persones. Nosaltres som una combinació única i totalment nova de gens, de manera que la nostra vida també ho hauria de ser: hem de premiar el món amb maneres totalment innovadores de fer! 

Molts es prenen massa seriosament allò que altres esperen d'ells, les idees preconcebudes del que se suposa que han de fer, i no tenen valor per viure la vida a la seva manera, per fer prevaldre la seva vertadera personalitat fins que els en passa alguna de grossa. Aleshores els agafen les presses  i amb el temps que els queden fan meravelles. I és que si tots visquèssim d'acord amb els dictats del nostre més autèntic ser, de meravelles en fariem cada dia, perquè la nostra autenticitat és meravellosa. L'originalitat és el valor més preuat que tenim. En canvi, sovint és allò que més amaguem. Quin contra-sentit! Ens esforcem per ser persones "normals" i així neguem l'univers dels nostres dons particulars. Una vegada vaig llegir una reflexió d'una escriptora Victoriana que em va deixar garratibada. Deia que si no fas allò pel que tens facilitat de fer, pot ser que ningú ho faci mai més , aleshores el món es veuria privat d'aquest regal. 
Així que he decidit deixar de ser normal i deixar de fer el que s'espera de mi per fer el que faria si em diguèssin que m'he de morir. Així, si un dia em morís de cop i no tingués temps de tornar enrere i començar a fer una vida de la que estar-ne orgullosa i no penedir-me'n, ja tindria la feina feta.
Començaré per paladejar cada instant com un regal exquisit, sabent que no tornarà mai. Quan hi penso, veig que ja he viscut tants últims moments a la meva vida... I gairebé sense ser-ne conscient! L'ultima vegada que vaig ser a la sala de parts, parint, tenint contraccions, suant, espitjant... això, aquest goig , ja no el podré viure més, l'ultima vegada que vaig donar el pit un bebè sense dents, l'última vegada que li vaig canviar un bolquer a l'Eloi, l'última vegada que vaig adormir el Roger a braços, l'ultima vegada que em van fer uns monitors, l'última vegada que vaig anar a fer una visita a la llevadora, l'última vegada que he tingut dos cors dins meu, etc. Cada instant que vivim pot ser l'última que fem alguna cosa, perquè sempre estem en evolució i no hi ha volta enrere. 
Així que val la pena fer-ho tot amb plena consciència, de manera el més especial possible, per no tenir remordiments de res. Fem ara el que sempre hem volgut fer. Ara és el moment de dir el que volem dir. Ara és el  moment de demostrar qui som realment. Ara és el moment d'ensenyar a tothom què som capaces de fer. Ara és el moment de fer sentir la nostra veu. Ara és el moment de provar allò que sempre havíem volgut provar. Quan si no? No hi haurà cap altra oportunitat. Aquesta vida no és un assaig d'una altra existència. Ara és l'únic moment real. Ara és quan em de treure tot el nostre potencial i fer el que ens agrada fer. No hi haurà cap altre moment més oportú. No vindrà un instant més idoni. El present és l'únic que tenim a l'abast per actuar. Si no ho fem, passarà de llarg i perdrem l'oportunitat. L'univers hi perdrà. Ara és l'únic espai de maniobra que tenim i jo m'he decidit a atrapar-lo. I no penso deixar passar cap moment de la meva vida sense viure intensament o, al menys, conscientment, agafant el toro per les banyes i protagonitzant l'aventura de la meva vida. Us asseguro que no em moure mai com un autòmat sense rumb, fent allò que no m'agrada fer, perquè quedin els anys que em quedin de vida no vull penedir-me de res. 
Tant si em queden 10, 20, 30, 40, 50 o 60 anys més vull viure'ls a la meva manera, traient de les mànigues totes les més habilitats i explotant al màxim tot el que la meva combinació genètica em possibilita. Us animeu?


divendres, 21 de febrer del 2014

Prendre consciència de les pròpies necessitats

L'altre dia llegia un poema sobre maternitat que deia que ser una mare entregada no fa cap bé a ningú, ni als fills ni a la mare. Insistia en que la mare ha de donar però no "donar-se". Donar de si mateixa als demés sense oblidar-se de nodrir-se a ella mateixa.  A vegades, amb el ritme vertiginós que adquireix el dia a dia penso que és impossible trobar temps per a fer res més que no sigui cuidar dels altres. Tanmateix, també és veritat que el temps no es busca sinó que es crea. Es tracta de fer una llista de prioritats i atrapar al vol qualsevol oportunitat que es presenti per dedicar-lo a aquelles coses que sentim que ens fan crèixer i ens ajuden a desenvolupar-nos perfectament.
En aquest sentit, jo he triat escriure, no sense dificultats perquè mentre ho faig penso que podria fer el dinar, passar lescombra, endreçar la cuina, ... però ho aparco i ja sé que ja hi haurà temps per tot això i que, en canvi, escriure em proporciona una sensació que no puc suplir amb res més: nombrar amb paraules els meus pensaments em dóna una sensació d'ordre, de claredat i em connecta amb el meu "jo" més autèntic. Sento que si no escric, navego sense rumb fix i corro el risc d'extraviar-me. Escriure m'ajuda a trobar una pauta vital, em recorda qui sóc, què vull, què m'agrada... Punts dels quals estic segura que tots hauriem de tenir presents per no passar per la vida com una gallina sense cap. No és aquesta la sensació que us fa la manera que tenen de viure moltes persones de la nostra societat? Correm, correm però tenim clar cap on. Penso que hem de viure de manera suficientment pausada com per recordar què volem, on anem, quines fites perseguim. Perquè si no, si que podrem dir que la vida ens haurà passat de llarg mentre estavem ocupats fent altres coses.
Uns trobem aquests moments de reflexió escrivint, d'altres pintant, passejant, fent ioga, ballant. Sigui, com sigui que us sentiu millor connectats amb el vostre jo més íntim, us animo a replantejar-vos qüestions vitals amb la ment en el seu punt de màxima obertura. Aquí us deixo unes quantes preguntetes que penso que tots ens hauriem de fer:


  • quines són les prioritats en la meva vida?
  • sóc feliç?
  • què necessito per ser feliç?
  • amb quines activitats gaudeixo?
  • per quines coses a la meva vida estic agraït?
  • com em veig d'aquí cinc anys?
  • quins somnis m'agradaria realitzar?
  • em satisfà la vida que visc?
  • si em quedés un any de vida a què el dedicaria? (a vegades em pregunto perquè només està justificat fer el que realment volem si estem a punt de morir-nos )

dimarts, 18 de febrer del 2014

Nova etapa

Ser mare de família nombrosa és molt cansat. Sobretot quan un nen té quatre anys, l'altre, tres i la petita set mesos. Sobretot quan tens la grip i els mocs no deixen d'empipar. Sobretot quan m'esperava una família idíl·lica sempre somrient i em topo amb una prole amb ganes de conflictes, d'experimentar els límits i de comprovar l'enginy amb que saps sortir de les diverses situacions que perversament et preparen. Sempre hi ha alguna cosa a fer. Però, mireu, ho faig a gust i no em penedeixo de res. Estic descobrint aquell plaer de mantenir-se sempre ocupada, en que la ment no té temps per divagar sinó que ha d'estar aferrada a la realitat per força: unes papilles, un botó per descordar, un trencaclosques per acabar, un retolador amenaçant: tot això em crida amb força: "Eh, Marina el present és l'únic que és a les teves mans".
Visc completament centrada en l'ara i aquí, no em sobren ni dos segons però em senta bé! Perquè m'he tret de sobre tot el superflu: les preocupacions per el món laboral, per si em cau el cel a sobre, per si em surt una refotuda arruga, i així fins l'infinit. A vegades penso que ser mare de família nombrosa és com un esport de risc: vius al límit, al màxim del teu potencial però ho fas intensament i tens la certesa que d'això va la vida, que l'estàs degustant amb tota la seva plenitud, sense tenir temps per imaginar com seria si, què voldries afegir a la teva llista de desitjos, sense lluitar per assumptes sense sentit. 
No estic vivint la vida amb el cervell i la imaginació, en un núvol com era tan típic de mi, sinó que la visc amb les mans, els ulls, els peus, els braços, el nas i les cames: la vida em crida, m'abraça, em sacseja i em porta pels seus camins  de senzillesa terrenal: bon viatge!